Exposicions temporals de l'Àrea de Cultura

 

Gener i febrer de 2017

 

 

***

Museu de Prehistòria de Valencià

El sexe en època romana.

Centre museístic La Beneficència.

Carrer Corona, 36. València

A partir del 26 de gener 2017

Prostitució, adulteri, heterosexualitat, homosexualitat... La vida sexual dels antics romans era molt diferent de la nostra? Tant les històries divines com les humanes estan plenes d’aventures amoroses, estratègies de seducció, passions, transgressions, enganys i desenganys. Les pintures i els objectes ens parlen de desinhibició i desenfrenament, però sabem que també hi havia tabús i doble moral.
 
La mostra, comissariada per Joan Mayné i Esther Gurri del Museu de Badalona, ens desvetlla els aspectes més íntims de la vida dels romans des de la República fins al segle IV, a través d'una selecció de 80 peces procedents de les col·leccions d’onze museus catalans i dels textos llatins més suggeridors.
Adreçada essencialment a un públic adult, la mostra es divideix en quatre grans àmbits. El primer, Sexe i matrimoni, està dedicat a les relacions entre homes i dones, la seua evolució a través del temps i la posició de corrents filosòfics com l'epicureisme i l'estoïcisme enfront de les relacions sexuals i el matrimoni. El segon, Sexe, seducció i bellesa ens parla de l'atracció física i dels recursos que es podien utilitzar per seduir la persona desitjada. El tercer, Pràctiques sexuals, descriu les diverses formes de gaudir del sexe documentades a la societat romana i la consideració que se’n tenia, incidint en les múltiples relacions que es podien entaular fora de la parella legalment establerta, ja fora amb persones del mateix gènere, amb persones que cobraven per practicar el sexe o fins i tot amb animals. Seguidament, el visitant es trasllada del món dels homes al món dels déus. I és que la Sexualitat divina servia com a pretext per justificar la vida sexual dels humans. Júpiter, Venus, Cupido, Hermafrodita, Príap i Bacus tenien les seues estratègies de seducció, les seues aventures, i els seus enganys i desenganys. 
 
Al llarg de la mostra, el visitant es troba acompanyat en tot moment dels autors clàssics. Els consells d’Ovidi, de Sèneca, de Plaute o de Suetoni serveixen per  contextualitzar les peces que s’hi exposen: objectes de tipus religiós o amb finalitat ritual, elements de la vida quotidiana, peces de l’àmbit públic i de la intimitat domèstica. Peces com la “Venus de Badalona”, el “Vas de Bílbilis” (Calatayud), el “Fal·lus de Sasamón”, el Tintinabulum -lampadari –amb la representació de Príap– o la representació antropomorfa d’un fal·lus, procedents de Tàrraco o l’extens conjunt de llànties eròtiques, cridaran l’atenció del visitant ja siga per la seua bellesa o per la seua explicitat... unes peces que, juntament amb els textos llatins, ens parlen de la vida íntima dels antics romans.
 
***

 

Museu Valencià d'Etnologia

Inventant la tradició. Indumentària i identitat.

Centre museístic La Beneficència.

Carrer Corona, 36. València

Fins al 30 d'abril de 2017

El patrimoni és utilitzat ideològicament per a generar apropiacions simbòliques, i aquest és el cas de la indumentària. El Museu Valencià d’Etnologia presenta «Inventant la tradició. Indumentària i identitat», una exposició que reflexiona sobre la moda i la indumentària tradicional valenciana. En un recorregut cronològic que comença en el segle XIX i acaba en la dècada de 1980, s’hi mostren conjunts i peces de moda internacional, indumentària popular i festiva, acompanyades d’objectes i documents que ajuden a comprendre la conformació d’una de les icones més significatives de la cultura valenciana.
 
La imatge icònica i representativa de la dona valenciana s’ha configurat, des de la seua creació a la fi del XIX, per la influència i adaptació als cànons de moda i bellesa del moment i pels moviments ideològics i socials de cada època, com la Renaixença i els Jocs Florals, el regionalisme, la Secció Femenina en el Franquisme i els plantejaments revisionistes sorgits amb l’autonomisme. La força d’aquesta imatge icònica, reforçada per la seua vinculació amb la festa de les Falles des de la dècada de 1950, ha convertit en invisibles altres indumentàries tradicionals valencianes que sí que conserven trets històrics menys manipulats. 
 
La clau de la invenció de la imatge de llauradora com a element d’identitat valenciana va ser la que es va donar en els anys trenta del segle XX, amb la vinculació forçada entre la representació de llauradora i la Dama d’Elx. Aquesta relació, purament ideològica, permetia fixar en època ibèrica el primer esperit valencià. Un testimoni n’és la fotografia publicada el 1929 en el diari ABC, on Pepita Samper, arquetip de valenciana del moment, resa davant de la dama ibèrica.
 
***************************************************************

Museu Valencià d'Etnologia

Joan Francesc Mira. L'ofici de mirar i escriure.

Centre museístic La Beneficència.

Carrer Corona, 36. València

Del 15 de desembre al 9 d'abril de 2017

 

La figura de Joan Francesc Mira (València, 1939) resulta extraordinària per la seua versatilitat i incombustible producció acadèmica que el converteixen, sense cap mena de dubte, en un dels majors i més guardonats intel·lectuals del País Valencià del nostre temps.
 
«Escriure és la meua manera d'estar en el món. L'altra és la responsabilitat cívica». Sota aquestes premisses, amb les quals es defineix el mateix autor, l'exposició L'ofici d'observar i escriure, que presenta el Museu Valencià d’Etnologia, ret homenatge a l'enorme llegat intel·lectual de Joan Francesc Mira. En ella es proposa un recorregut seqüencial i retrospectiu, a partir de quatre línies analítiques interconnectades. Assistirem a les fites biogràfiques que han marcat aquesta personalitat carismàtica i polifacètica per a passar a contextualitzar el treball etnogràfic i antropològic que, des dels anys seixanta i setanta, converteixen Mira en un dels pioners de l'antropologia de l'Estat espanyol. En ple procés de transformació i desintegració de la societat rural valenciana, Mira va emprendre un ambiciós projecte per a salvaguardar un enorme llegat etnogràfic com a testimoni de la cultura material i immaterial del seu entorn. Projecte que va culminar amb la constitució del Museu d’Etnologia de València, en 1982. Finalment, aquest recorregut ens aproximarà a la figura del Mira intel·lectual i compromés amb el país, ja que va defensar amb afany el projecte nacionalista d'identitat i reconeixement del País Valencià. Aquesta producció polièdrica ha donat lloc a una llista inesgotable de publicacions en els més diferents registres.
 
***************************************************************
 
 

 

MuVIM

MESSA. Palpitacions i art gandul

Carrer Quevedo, 10. València

Fins al 5 de febrer de 2017

 

«Per què no pintar sense pintar?» Es va preguntar el pintor valencià Messa (Albaida, 1915-1996) enmig del seu impuls per a combinar objectes vells, inútils, absurds.

 

Francesc Sempere Fernández de Mesa, tancat en la seua casa-taller d’Albaida, emprendrà un recorregut lliure, d’experimentació constant entre les influències combinatòries de Dadà, l’art-brut i els environnements que l’exposició del MuVIM presenta en una mostra àmplia de la seua trajectòria.

 

La recreació del seu taller, replet d’objectes «empaperats» amb periòdics, junt amb les sèries autodenominades Art gandul, Apegasants i les seues pintures blanques, permeten descobrir l’esperit inconformista i el pressentiment d’un artista audaç, constant en els seus dibuixos eròtics plens d’ironia.

 

L'exposició "Messa. Palpitacions i art gandul", és una excel·lent ocasió per a la recuperació d’un autor solitari i indomable a qui la societat de la seua època no va saber apreciar.

 

 
***************************************************************

 

MuVIM

Masao Okinaka. Mirar allò visible i invisible

Carrer Quevedo, 10. València

Fins al 3 de febrer de 2017

 

Aquesta mostra excepcional reuneix més de dues-centes creacions —entre exemples de sumi-e, ukiyo-e, shunga i dibuixos de l’escola Shijo— realitzades o adquirides al llarg de la seua vida pel mestre Massao Okinaka, nascut a Kyoto, però establit a Brasil, on va desenvolupar quasi tota la seua producció.

 

 

És una ocasió única per a submergir-se en l’univers refinat i subjugant de la pintura zen i de les ‘estampes del món flotant’, i una oportunitat d’or per a poder contemplar algunes de les xilografies més excelses d’Ando Hiroshige, Utagawa Kunisada o Tsukioka Yoshitoshi, entre altres reputats gravadors japonesos.

 

 

 

***************************************************************
 

MuVIM

Railowsky. Underground.

Carrer Quevedo, 10. València

Fins al 5 de febrer de 2017

 

El MuVIM et proposa un apassionant viatge amb metro a través de la cultura underground de la fotogaleria Railowsky.

 

Deu grans fotògrafs que d'una forma o una altra estan units sentimentalment a Railowsky com són Joan Colom, Joaquín Collado, Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Francesc Jarque, Rafael Sanz Lobato, José Miguel de Miguel, Xavier Miserachs i Jürgen Schadeberg es converteixen en imaginàries estacions de metro, units els uns amb els altres per afinitat d'estil i amistat.

 

És també homenatge a una generació de fotògrafs que van contribuir a dignificar la fotografia com a expressió artística, i a introduir-la en els millors museus.

 

 

 

 

 

***************************************************************
 
Mitologia del periodisme gràfic

MuVIM al Centre del Carme

Mitologia del periodisme gràfic

Carrer Museu, 2. València

Fins al 29 de gener de 2017

 

Des dels temps d’Erich Salomon s’ha convingut a denominar periodisme gràfic al conjunt de pràctiques heterogènies que tenen com a comú denominador l’ús d’imatges amb finalitats informatives. Les revisions històriques d’aquest fenomen ens proposen una visió idealitzada que obvia la naturalesa comercial d’aquesta activitat i la seua relació amb altres pràctiques del llenguatge visual. Aquesta perspectiva occidentalitzant se sustenta en una sèrie de concepcions predominants que cal revisar.

L’exposició parteix de la ferma convicció que necessitem imatges per a informar i proposa un recorregut visual que qüestiona algunes d’aquestes concepcions predominants que mitifiquen i simplifiquen una pràctica complexa. Una oportunitat per a redescobrir, des d’un altre punt de vista, les imatges més poderoses de la història del periodisme gràfic.

Imatge tornar enrere